jo participo, tu participes… ells no ho acaben d’entendre (part II)

Parlàvem de participació. De la contradicció interna que se’m regira cada vegada que sento aquesta paraula. Una paraula, fa uns dies ho comentava, totalment pervertida i que ha quedat totalment buida de contingut. Una llàstima.

jo participo, tu participes… ells no ho acaben d’entendre – part 1

Estic indignada. No sabia com començar aquest escrit i com sempre que no sé per on començar… he decidit tirar pel dret. Ras i curt. Indignació és el sentiment que sento últimament quan sento parlar de la participació i implicació del jovent dins la societat.

i un dia descobreixes qui era Layret

Era dissabte per la tarda. Jo tornava de fer la compra setmanal, guardant les coses a la cuina quan sona el mòbil. “Que véns o què?” Una amiga, em reclamava al bar. Li roben el telèfon. Ara era en Roger Mas (òbviament no era en Roger Mas, però diguéssim que ja feia estona que feien feina amb les birres). I a mi que em costa poc, acabo de guardar la compra i emprenc el viatge des de Pg Maragall fins a la Rambla Just Oliveres de L’H.

3,2,1… en marxa!

amunt i foc!

Avui va de castells i diables. Amb aquesta declaració ben bé podria ser que em posés a explicar alguna llegenda medieval… doncs no, avui parlem de cultura popular. Avui els toca als Castellers i als Diables. Per motius diferents, però ambdos móns estan a la primera pàgina de l’actualitat i això sempre és un bon motiu d’alegria.

l’evolució d’una cançó

Aquesta és la història d’un bonic descobriment estival. Tot comença quan llegint l’Enderrock, veig que “Garoina XL” faran un remix d’una cançó anomenada “Costa Brava” per intentar entrar en el dur i intrincat món de la Cançó de l’Estiu. Primeres notícies que tinc del grup i d’aquesta cançó.

“Mira quina gràcia! – penso – Ja miraré pel iutub aviam com és aquesta cançó, perquè promet ser fric fric fric.”

això ja ho tindríem

Qui és el llest que va dir allò de… “el saber no ocupa espai?”, aviam que me’l presentin i que m’expliqui el fenòmen que succeeix a la meva habitació. Aquest renec inicial, és una manera com una altra de presentar-vos el volum de paperassa que ha quedat després de multiples seleccions i cribes de 6 anys a la universitat. Ara, pel moment, ja ho tindríem. A reveure.

a l’estiu, tota cuca crema!

Vinc d’una reunió de Diables (bé… ja fa una estona que hem acabat, però és un dir) amb el convenciment que aquest estiu pot ser… moolt moolt gran. L’activitat es presenta esplèndida, no ens defrauda i una vegada més no falten actuacions arreu del país!

i de cop, els dies passen lents

No sé si s’apreciarà a la foto… però això és part del meu expedient acadèmic. I per què el col·loco aquí. Doncs perquè des d’ahir i fins ves a saber quant però esperem que la situació es resolgui aviat, el persegueixo de prop. Aquí sortirà, quan toqui el veredicte final sobre la meva llicenciatura.

no estava morta… que havia trobat feina!

Imperdonable el temps que fa que no trec el cap per aquí. Però no, no m’he mort ni m’ha passat res greu.

Senzillament estic vivint una època de canvis considerables que apunten unes maneres estupendes. Però que estan ocupant temps, i clar… mentre un viu, no té temps d’explicar el que està vivint. Per sort, sempre queda alguna nit calurosa d’estiu per fer una parada a hores intempestives i fer un ràpid repàs.