Malauradament el primer post de l’any no és per tractar temes nous o comunicar que s’engega algun projecte interessant amb l’any nou, no. És per fer-me ressò d’un altre trist incompliment en terminis dels nostres governants. Aquests que cada dia fan menys, perquè els hi depositem la confiança que tan ens reclamen últimament.

Pel títol i la foto, podreu deduir que tornarem a parlar de la Normativa Europea que regula l’ús d’explosius i pirotècnia dins de la UE. Refresquem la memòria. L’any passat s’aprova una normativa europea al parlament (els nostres 5 flamants europarlamentaris també ho fan, òbviament!) que regula el que dèiem. Una de les regulacions entra directament en contradicció amb l’escència dels correfocs, i per tant els prohibeix. Diu que entre el punt de foc i el públic de l’espectacle hi ha d’haver una distància determinada d’uns quants metres, fet impensable aquí.

Si no es fa res al respecte, el gener del 2010 quedarà prohibit fer cap correfoc dins del territori de la UE. Davant d’això, i després de molts mesos de indignacions, reunions i manifestacions la Generalitat i les coordinadores i federacions de diables i bestiari del país, presenten conjuntament una sèrie d’alegacions al Ministerio de Industria que és l’únic que té la potestat de obrir una finestreta en aquesta normativa per tal que no vingui la Interpol i se’ns endugui cada vegada que fem un correfoc.

La directiva entrava en vigor el gener d’aquest any, i el dia 4 era la data en què el Ministerio s’havia de pronunciar i dir si acceptava o no les alegacions que s’han fet. I què va dir? RES (quins collons!!!) Automàticament, té 6 mesos més per fer dir si accepta o no les alegacions presentades.

El 4 de juny de 2010 és la data en què la UE ha de decidir si accepta la transposició de la directiva proposada pel Govern Espanyol, i per tant abans el Ministerio haurà de decidir si accepta les alegacions que s’han presentat des d’aquí, si no ho fa o si les modifica. L’inici de l’aplicació de la  normativa es preveia pel 10 de gener de 2010, però aquí haurem d’esperar una mica més.

No ha passat el mateix a França, on no s’ha contemplat per res del món fer cap transposició a la directiva i els correfocs ja estan prohibits. Els Diables de la Ribera, de Bao, un poble de la Catalunya Nord s’han hagut d’exiliar i han estat acollits a l’Alforja.

A aquest costat de la frontera només ens queda esperar i seguir cremant sense parar. Per recordar-los que no hi haurà cap normativa ni directiva que acabi amb part de la nostra cultura popular.

QUE NO JUGUIN AMB FOC… QUE ES CREMARAN!

Doncs això bona gent, que ja feia massa que no treia el cap per aquí. I ara ho faig amb l’intenció de tornar-hi. Quan hi hagi matèria per queixar-nos i quan hi hagi coses per explicar, senzillament. 

Aquest ha estat l’any de 

…Manel, 

… l’Ateneu Layret, 

… la consolidació del Projecte Boscos de Muntanya, 

… el CJB, 

… el Triangle Jove, 

… de seguir sense perdre el contacte amb molts dels amics de sempre i que espero que mai deixin de ser-hi, 

… de consolidar-ne un munt que van ser bons descobriments de l’any passat, 

… de conèixe’n de molt prometedors, 

… de l’encostipat que va començar fa mesos i no m’abandona, 

… dels nòduls a les cordes vocals, 

… del “Què volem Tour” a Banyoles i La Palma de Cervelló, 

… del boom diablero i tabaler que encara no em crec,

… de la consolidació del Jafo i la Jofa com a co-caps de Diables de Les Corts,

… de ser llicenciada

I de tantes tantes coses bones que han passat, que han compensat I EN ESCREIX als mals ratos i trangols que com és obvi també hi ha hagut.

Només demano, l’any vinent, poder compartir-los amb tots vosaltres altra vegada i amb els que arribin, que mai se sap a qui pots arribar a conèixer!

abraçades per tutti!!!

Parlàvem de participació. De la contradicció interna que se’m regira cada vegada que sento aquesta paraula. Una paraula, fa uns dies ho comentava, totalment pervertida i que ha quedat totalment buida de contingut. Una llàstima.

Si un viu a Barcelona, no trigarà en trobar-se algun tipus d’anunci de la nostra estimada Casa Consistorial convidant a la participació. Com molta publicitat ens ataca per terra, mar i aire… i ens demana que participem. Ens ven un ajuntament que ens escolta, que està pels ciutadans. Però últimament tinc la sensació que com tota campanya publicitària ven fum. Un fum que no només no és tangible i serveix de poc, sinó que és molt dens, fa una mica de pudor i molesta bastant.

Dexiem-nos estar de metàfores i baixem a la realitat. Conec un munt de gent que participa activament en aquesta ciutat. I com? Fent cultura, fent sindicalisme, fent política, educant fora dels espais escolars… Tots, absolutament tots, en algun moment hem necessitat i volgut usar l’espai públic com a escenari o eina pel nostre reball. Pregunteu i segur que tothom us en pot explicar alguna aventura. Denegació del permís per fer l’activitat a dies vista, concessió del permís en condicions impossibles per qualsevol entitat que no sigui adinerada (és a dir… quasi cap), problemes… molts problemes.

Totes les que conec jo tenen en comú un adjectiu que a vegades fa més mal que bé… “Jove”. Tants anys fa que sento que “s’ha de respectar als veïns i veïnes i és per aquest motiu que… blablabla” que gairebé havia oblidat que nosaltres també vivim a Barcelona, també tenim cases en carrers, que estan en barris de la ciutat. També hi tenim alguna cosa a dir, perquè a vegades sembla que la figura del veí sigui un ens intangible, inqüestionable i inabastable. Si ens algú ens escolta més de 3 minuts, veurà que no tenim cap intenció de destorbar-los, comprovarà que la gent s’entén i com les molèsties no són tantes.

Els entrebancs, segurament vénen donats perquè han desplaçat la participació als despatxos i a la burrocràcia. Sembla que contem qui participa més en funció del gruix del projecte que presenti a la subvenció anual, que de l’activitat i del dinamisme que aporti al seu barri o sector de població al que adreci la seva activitat. La cursa d’obstacles que s’ha de fer per demanar la via pública per celebrar-hi algun acte  (parlo pel que conec, els actes de foc) és una odissea digna de fer pensar que estàs cometent una heroïcitat quan aconsegueixes iniciar l’acte. Quan no fas res més que el que la teva gent ve fent de fa segles. I per tant, hauria de ser quelcom assumit i natural.

Senyores i senyors de l’administració, vaig a explicar-los un secret. No cal potenciar la participació juvenil. El jovent no està desencantat, no està aturat, no està adormit… intenta sobreviure en aquesta ciutat. I en aquest sentit… qui diu ciutat, diu país. La gent vol participar en la construcció d’una ciutat, d’un país, d’una cultura, d’una llengua… en té ganes. Només cal que entenguin que part de la participació implicarà que alguns turistes hagin de canviar el seu recorregut, que algú aixequi una veu en contra de les seves gestions, que alguns negocis no ens veuran amb tants bons ulls perquè davant l’oficina una nit hi passarà un correfoc, o un dia no podran arribar-hi creuant la plaça pel mig perquè algú hi estarà fent una paellada o una calçotada.

I ja ens entenem, no estic fent una alavança al campi qui pugui. Estic dient que si es surt al carrer enlloc de quedar-se davant l’ordinador revisant les entrades del Registre General potser descobriran un país molt més ric del que creien tenir.

Estic indignada. No sabia com començar aquest escrit i com sempre que no sé per on començar… he decidit tirar pel dret. Ras i curt. Indignació és el sentiment que sento últimament quan sento parlar de la participació i implicació del jovent dins la societat.

Fa anys que crec que estic intentant participar activament en la societeat en què visc, i que no paro de comprovar que no anem bé, no ens entenem.

És llarg d’explicar i per això aquest escrit es dividirà en 2 parts, coincidint amb les que, per mi són les dues arrels del problema que tracto.

El setembre de 2003 entro a la Facultat i al cap de poc, amb uns amics decidim que ens hi hem de posar a fer feina. Som un dels tres estaments que la conformen, el més nombrós, el que fa que tingui sentit tot plegat… hi tindrem alguna cosa a dir? Amb els anys vaig acumulant experiència.

En quins àmbits participo, ja sigui a través de l’assemblea de la facultat o de l’AEP?

- Junta de Facultat de Física,

- Consell  d’Estudis de Física,

- Consell de l’Alumnat Claustre de la UB,

- Comissió Permanent del Consell de l’Alumnat,

- Comissió de Redacció de la Nova Normativa d’Avaluació de la UB,

- Comissió d’Estudiants del Consell Interuniversitari de Catalunya…

… des de l’estament més bàsic, fins al més remotament institucional. A tots, hi he participat llargament, de manera activa i sempre constructivament.

Llista de modificacions o propostes aprovades aconseguides en algun dels processos on he participat amb la institució universitària (ja sigui la UB o el Departament que ha anat canviant de nom amb el pas dels anys):

- aconseguir que el primer any d’aplicació de Bolonya a la UB es mantinguin les 2 convocatòries d’examen pagant una sola matrícula.

- …

Creieu-me que amb 5 anys, es poden presentar moltes més propostes que aquesta. Però podem estar ben orgullosos, perquè la Universitat ens va escoltar! Oh! Gràcies! No sabia que la participació es basava en parlar amb les parets, estar nits sense dormir redactant documents amb propostes o demandes que després d’uns minuts de parafernàlia quedaran oblidats en els arxius d’algun registre.

Òbviament, això no només m’ha passat a mi. Centenars i centenars de joves estudiants estan treballant cada dia des dels punts més remots de les seves facultats per fer-se escoltar i intentar participar activament del govern d’allò en què creuen. La resposta que es troben sovint?

- Molt bé, deixeu-nos la proposta aquí que ens la mirem.

- Això ho haureu de demanar al Torn Obert de paraules, perquè no heu pensat a demanar punt de l’ordre del dia de la reunió de la Mesa que era fa …

- Bé, podeu realitzar la consulta, però com comprendreu no tindrà cap tipus de caràcter vinculant.

- Canviar la reunió d’hora? Home, és que per la tarda no ens va bé… jo és que tinc l’horari apretat de classes. [Jo, no... vinc a la universitat a reunir-me, eh?]

Aleshores, els pocs estudiants que queden (traient la motivació ves a saber d’on) que continuen implicats en el que es reconeix com a “participació dels estudiants” se’ls convoca a una reunió on hi ha un punt del dia que és “Participació”.I se’ls demana com es pot fer per motivar més a la resta de companys perquè votin a les eleccions de la casa, o perquè s’hi impliquin. Òbviament, la resposta “Considerant veritablement les nostres propostes, donant-nos veu i no tractar-nos com si no sabéssim els que ens fem… no està contemplada.

Aquí va la primera… d’aquí poc continuem amb una altre problema… i la conclusió de tot plegat, que va relacionada amb la imatge que he posat aquí.

]]> http://angelagarcia.wordpress.com/2009/10/02/jo-participo-tu-participes-ells-no-ho-acaben-dentendre-part-1/feed/ 0 angelagarciallado http://angelagarcia.wordpress.com/2009/09/19/i-un-dia-descobreixes-qui-era-layret/ http://angelagarcia.wordpress.com/2009/09/19/i-un-dia-descobreixes-qui-era-layret/#comments Sat, 19 Sep 2009 15:57:15 +0000 angelagarciallado http://angelagarcia.wordpress.com/?p=170 Continue reading →]]>

Era dissabte per la tarda. Jo tornava de fer la compra setmanal, guardant les coses a la cuina quan sona el mòbil. “Que véns o què?” Una amiga, em reclamava al bar. Li roben el telèfon. Ara era en Roger Mas (òbviament no era en Roger Mas, però diguéssim que ja feia estona que feien feina amb les birres). I a mi que em costa poc, acabo de guardar la compra i emprenc el viatge des de Pg Maragall fins a la Rambla Just Oliveres de L’H.

Arribo i vinga, a fer feina. Tot hagués estat normal, sinó fos perquè durant la conversa se’m va plantejar la qüestió (no textual que no la recordo, però venia a dir:

- Tu t’implicaries si organitzem un ateneu a l’Esquerra de l’Eixample?

Osti, osti, osti. Em va costar encara menys que creuar-me Barcelona dir que sí. Ja hi era. Ben aviat aquell somni, aquella idea, va anar prenent forma. I avui fa una setmana el vam inaugurar.

Som gent que ha militat al món de l’esquerra independentista, al de l’esquerra “transformadora” que en diuen, que no ha militat enlloc… però compartim tres eixos, tres objectius (que podeu llegir a la pàgina de l’ateneu) i una il·lusió.

(aquesta última frase, sembla una mica com un anunci del barça… )

Creiem que s’ha de fer i volem promoure la cultura de barri a l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, volem acostar-hi les lluites populars que s’estan desenvolupant avui en dia i per acabar, també ens proposem promoure la nostra cultura i la nostra llengua en totes les seves expressions.

Personalment, estic molt entusiasmada amb el projecte.

Els motius…  la bona i capaç gent que l’emprèn; les ganes i la il·lusió que hi està posant tothom; l’oportunitat d’obrir i implicar-me en un projecte a l’abast de les persones; d’estar en contacte i coneixer molta gent diferent; de poder discutir i debatre (en el bon sentit de la paraula) les diferents visions que poguem tenir amb companyes i companys sobre diferents aspectes, aprendre de les trajectòries o de les no-trajectòries de la resta…

I com que jo segueixo convençuda que les imatges a vegades valen molt més que les paraules per transmetre…aquí us deixo algunes de les fotos de la inauguració. L’àlbum complet el podreu enllaçar des de la pàgina de l’Ateneu.

Per cert!!! Ja sabeu qui era Layret? Té una biografia prou decent de conèixer! Si no ho heu fet encara, correu!!!

Avui va de castells i diables. Amb aquesta declaració ben bé podria ser que em posés a explicar alguna llegenda medieval… doncs no, avui parlem de cultura popular. Avui els toca als Castellers i als Diables. Per motius diferents, però ambdos móns estan a la primera pàgina de l’actualitat i això sempre és un bon motiu d’alegria.

Ja coneixeu la meva debilitat per la causa diablera… però, i per la castellera? A banda de tenir familiars i amics que ho són i que van repassant les jornades no passa d’aquí. Jo, tot  s’ha de dir… aguanto poc en una jornada, les esperes, el sol i la gana em maten. Em salva dur la càmara de fotos i anar fent.

Però ahir vaig flipar amb colorins veient i llegint les cròniques de Sant Fèlix. Quins monuments!!! I vinga pujar amunt! Que fer un castell de 9 era el mínim! Veig fotos i em suen les mans, mare meva. Enhorabona, poc més puc dir. M’encanta veure que la bona salut de la que gaudeix aquesta gran tradició.

El motiu pel que menciono a diables, és una mica més puntiagut…

La Directiva Europea del Foc. A aquestes alçades ja hauria d’anar sonant. Aquella directiva per la que si el Parlament no actua, ens quedem sense correfocs ni festes de foc. Al Parlament li costa de reaccionar, per tant, dissabte vinent li recordarem què és el que pensem fer i com a lema de la manifestació s’ha escollit:

FAREM LES FESTES AMB FOC, PETI QUI PETI

Us espero el dissabte a les 18:00h a Urquinaona!!!

Aquesta és la història d’un bonic descobriment estival. Tot comença quan llegint l’Enderrock, veig que “Garoina XL” faran un remix d’una cançó anomenada “Costa Brava” per intentar entrar en el dur i intrincat món de la Cançó de l’Estiu. Primeres notícies que tinc del grup i d’aquesta cançó.

“Mira quina gràcia! – penso – Ja miraré pel iutub aviam com és aquesta cançó, perquè promet ser fric fric fric.”

Tinc una tendència innata per anar a buscar tots aquells vídeos que hi ha amagats per la xarxa i que em fan veure, que per molt que m’hi esforci… mai podré arribar a superar els límits de determinades ments humanes.

Per una cosa o per l’altra, no torno a pensar més en aquell grup i aquella cançó, fins que un dia se m’obre una finestra de xat. Un altre gran recercador de fets insòlits per la xarxa m’adjunta un link. Que bé! Riures assegurats durant els propers minuts.

El link em porta fins aquí.

Ostres, és la cançó de Garoina XL. Espectacular, no arribarà als grans mitjans de comunicació segur, però unes quantes voltes per la xarxa les té assegurades.

Quan acabo, l’inevitable visita als enllaços relacionats amb el vídeo per veure què més hi trobem. Quan tens alguna fricada a prop, n’hi ha centenars de properes que estan esperant que les vagis a buscar. Pocs segons passen fins que trobem l’original de la cançó.

Em trec el barret! Quin fart de riure! Digno Garcia, un abans i un després. Comença un frenètic anar i venir de links. Un no parar de cançons dels anys 60, que seran el que vulguis però segur que no et deixen indiferent.

Uns dies més tard, ja recuperada de tota la moguda, i pensant versions per aquesta lletra tan digna de’n Digno (perdó per la gràcia… no me n’he pogut estar) estic escoltant la Trinca. M’ha fet mandra posar-me el cd, i tinc unes quantes cançons al iutub que van passant… de cop… sona això.

ENORME!!! No dono crèdit, de cop i volta aquesta cançó és per tot arreu. Definitivament, és la meva cançó de l’estiu. Potser de totes les versions em quedo amb un mix compost per la música original i la impagable lletra de la Trinca. Us la deixo aquí, perquè crec que no té desperdici.

L’Estrellita de Linares,

té  contracte tot l’estiu.

Per ballar la soleares

a  un local de Sant Feliu.

L’Estrellita es diu Quimeta,

és de Vic i té els peus plans.

Però el client del nord d’Europa,

diu Olé i pica de mans.

A l’estiu s’ha de fer el viu!

A la costa catalana.

I a l’hivern, no hi ha caliu

Costa Brava catalana.

Però bé un dia que fa fresca

Sota els pins i vora el mar.

Ai que el temps ens fa la llesca!

Se’n va l’últim autocar!

S’ha acabat de fer el gitano,

s’ha acabat parlar andalús,

s’ha acabat tocar el piano,

s’ha acabat fer el gamarús.

Estranger! Fins l’any que ve!

A la costa catalana.

T’hem deixat, net i pelat.

Costa brava catalana.

Queda corroborat un any més, L’ESIU ESTOVA LES NEURONES!

SALUT I BONES VACANCES ALS QUE EN TINGUEU!!!

Qui és el llest que va dir allò de… “el saber no ocupa espai?”, aviam que me’l presentin i que m’expliqui el fenòmen que succeeix a la meva habitació. Aquest renec inicial, és una manera com una altra de presentar-vos el volum de paperassa que ha quedat després de multiples seleccions i cribes de 6 anys a la universitat. Ara, pel moment, ja ho tindríem. A reveure.

En aquests dos prestatges a rebentar de papers hi ha una llicenciatura de física i 5 anys de política universitària. Encara ocupa poc vist així, no? Els ordinadors hi han ajudat, molta matèria és en discs durs. I alguna cosa queda pel meu cap. Tot i que la sensació és ben extranya. Ja que és ben bé de conèixer res.

Quan vaig acabar primer pensava, ostres… quanta física que saps comparat amb l’any passat, no? Que bé. Acabes 4t i dius… ja és ben bé que no sé res. És ben curiós que si demanes a molta gent quan acaba uns estudis, què en sap d’aquella matèria et reconeix que no en sap gens… un gest ben savi, no? Si!

Però a banda de molts conceptes i mètodes que ben explicats serveixen per fer-se el xulo davant dels amiguets que no es paren a pensar 2 minuts (pq si ho fessin, trobarien la resposta ells solets!), us podria començar a marejar amb tot el que m’ha aportat la meva activitat extra-acadèmica aquests anys i demés, però se’m tallen les paraules.

Aquí surten vivències… que totes elles m’han fet créixer, evolucionar i definir-me com a personeta.

M’he enamorat, m’he desenamorat, se m’ha mort un avi, me n’he anat a viure fora de casa, he xocat amb la complexitat del neocapitalisme més “divertit”, he conegut un munt de gent molt interessant, he conegut un munt (ara vai de xula i tal) de nois fresquíssims (amb el permís d’un d’ells), he escoltat a gent molt sàvia, he escoltat a gent molt intel·lectual, he escoltat a gent profundament tonta (amb accent a la “n”), he passat al carrer un munt d’hores fent-hi activitat i festa, he negociat amb senyors de la Generalitat, he treballat amb companys a l’assemblea de la facultat, m’he desesperat sola en un local a Sants, m’han fet alguna que altra sorpresa, he conegut a molt bona gent amb qui m’agradaria conservar bona i llarga amistat!

Una feinada, vaja! I això només fa que començar.

Què faré ara? Doncs tinc un problema perquè em passen un parell (un parell illenc, d’aquests que volen dir 3 o 4 o 5 si m’apures) d’idees pel cap, cap d’elles lucrativa. O sigui que haurem de buscar alguna manera de guanyar diners, i tenir temps. Sóc il·lusa, eh?

A primera línia de foc tenim activitat a Les Corts, socarrant una mica el barri i els pobles que bonament ens conviden i activitat per L’Eixmple! Barri, consciència crítica i constructiva i país… viam què en surt. Aquesta última molt recent, però molt a primera línia de foc també!

I què hi tenim a la cuina coent a foc lent? (perquè serà que sempre tinc coses cuinant-se a foc lent, jo?)

- Història del Segle XX.

Un mallorquí capità del regiment d’enginyers del bàndol republicà,

una mallorquina del bàndol nacional i criada a Palma, filla de militar,

un andalús nascut a Barcelona, petit de 7 germans, mecànic de vocació i tocinaire de professió,

una barcelonina del Raval, filla de forners i tocinaires, de professió i vocació: botigaire , si, s’aquestes de Barcelona detotalavida.

- Ciència a Catalunya per Internet… ciencia.cat…

Les idees hi són, falta posar fil a l’agulla. Fer el famós cop de cap.

I encara un munt de projectes més petits que se’m van acudint. I que ja anireu descobrint al seu temps.

Per acabar… una frase que vaig llegir un dia de Galeano:

“Son cosas chiquitas. No acaban con la pobreza, no nos sacan del subdesarrollo, no socializan los medios de producción y de cambio, no expropian las cuevas de Alí Babá. Pero quizá desencadenen la alegría de hacer, y la traduzcan en actos. Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla, aunque sea un poquito, es la única manera de probar que la realidad es transformable.”

I després d’això… va, a dormir que és tard i demà matinem. Bona nit.

Un conte molt bonic de bona nit.

Vinc d’una reunió de Diables (bé… ja fa una estona que hem acabat, però és un dir) amb el convenciment que aquest estiu pot ser… moolt moolt gran. L’activitat es presenta esplèndida, no ens defrauda i una vegada més no falten actuacions arreu del país!

Va, apunteu les dates que no hi podeu faltar.

25 de juliol al vespre, cap a les 20:00h:

Poble Sec, Trobada de Diables de Barcelona i el Barcelonès (30 o 40 colles juntes)

25 de juliol a la nit, cap a la 01:00h:

Mataró, Santes, correfoc i ruixada. No cal afegir res més.

15 d’agost, suposem que cap al vespre:

Correfoc a la FM de Banyoles. No defraudarà i com cada any serà una festa enorme.

16 d’agost, directament caiguts de Banyoles:

Correfoc a la FM de La Palma de Cervelló. Aquest correfoc durà per lema:

“La ressaca, el dolor i el cansament queden abolits per llei”.

Serà l’única manera d’afrontar dos correfocs seguits amb la seva festa corresponent, un mateix cap de setmana separats una distància de 131 km. Això i l’energia i alegria d’aquesta colla que sembla que no, però es va superant dia a dia.

Mantindrem informats!

Vosaltres apunteu a l’agenda de moment, eh?

Moooolt bé!