bon aperitiu, bon dinar, bona gent… al Mundial

Avís a l’abnegat lector i/o lectora d’aquest bloc:

El post que segueix no es pot llegir amb presses, s’ha de tractar amb el mateix respecte i dedicació que mereix el lloc al que em referiré a continuació. Així que si teniu pressa, torneu un altre dia. Això com la bona cuina, s’ha de coure a foc lent i degustar amb el temps que l’àpat requereix.

Tot comença un agradable i asolellat matí de diumenge per les contrades del Palau de Justícia de Barcelona. Aparentment no sembla un lloc on pugui començar una gran diada, però quan hi trobes tot de gent assedegada i afamada, que surten d’un acte on han hagut de posar aquella cara que se’t queda quan veus que la cosa es posa sèria, i hi ha més de dos mitjans de comunicació davant teu, aleshores… la cosa promet.

El temps va fent la seva feina, i actua com a bon filtre. Cada cop quedem menys gent, els bons ;), els que aguanten fins que arriba l’hora del dinar i la cerveseta. Una invasió sobtada d’un bar buit que queda col·lapsat, l’inici de converses amb gent que feia algunes hores no coneixies de res i els brindis a distància amb els amics i coneguts, són el presagi del que serà segur un bon dinar.

Arriba l’hora i el mestre de cerimònies i publicreleixons català per excel·lència, ens dirigeix sense titubejar un instant al “Mundi”. La veritat, és que amb les ulleres “Mod” que ens duu per barret i les cerveses del Montseny que se’ns ha col·locat entre pit i esquena… un podria arribar a dubtar, de les recomanacions d’aquest venerable. Però jo us dic… FEU-LI CAS SEMPRE!

Arribem al Bar Mundial, i ens apanyen una tauleta la mar de coquetona, en un racó on no hi ha cobertura de mòbils. Primer punt positiu! Poques coses em fan més ràbia que una interrupció telefònica, durant una menjada. Ens instal·lem, prèvia recerca d’un mecenes pel dinar. Senyores i senyores, no tinc un “puta duro” que diuen per Mallorca, i si no hagués estat per ella ara no seria recordant aquests grans moments. Una vegada més, gràcies!

Què demanem? Què demanem? Fàcil sol·lució. El nostre mentor ho tenia tot apunt. Unes “salsikis” i unes plates de marisc. La meva cara va ser de ” joder, la cosa promet”.

Aquí vam començar a notar la MAESTRIA de la gent del Mundial. Fet que em va meravellar, que assegura el meu retorn i que va propiciar el post que esteu llegint per animar-vos a anar-hi.

A la demanda d’unes “bravikis” la resposta va ser: “Aquí ni bravas, ni ná. Que después os traigo el marisco i no me coméis.” OLE! Aquesta només va ser la primera d’una llarga llista de grans diàlegs que deixaven mut al més atrevit. Algun d’ells, va acabar ben acollonit amb una copa de ratafia Russet entre mans. Per sort, ens van concedir unes llesques de pa amb tomàquet per anar fent, mentre no arribava el peix i el marisquet.

I quines plates! I quines salses! I quin vi! I quin dinar! No tinc paraules, entre altres coses, perquè heu d’anar-ho a provar vosaltres mateixos… Jo hi tornaré segur, però potser no amb el marisc, que haig de cuidar a la meva mecenes, no s’ha d’arruinar. Al mateix nivell per això, estan la resta de tapes i plats. De les “bravikis” fins als llagostins. Tot servit amb l’estil i l’art del personal, que donen un toc especial al “Mundi”.

Ens hi trobem!

8 responses to “bon aperitiu, bon dinar, bona gent… al Mundial

  1. Jo som nova a Barcelona i he de dir que ja coneixia aquestes olles, tot i ser incapaç de tornar a trobar-les (és qüestió provada que la meva orientació és nul·la).
    Quan hi anam?

  2. Acostumo a anar al Mundial de tant en tant, però després de llegir el teu post, tan magistralment redactat, encara em venen més ganes d’anar-hi. Sóc dels afortunats que va compartir taula, bona companyia, bon menjar, bon beure i moltes rialles amb l’Àngela, la creadora d’aquest bloc, a la qual torno a felicitar per la gràcia que té en explicar les seves vivències.

    Ah, per acabar, feu cas del que diu l’Àngela en quant al mestre de cerimònies i publicreleixons català per excel·lència.

  3. però, i a tot això, on trobarem aquest gran lloc?

  4. Cagun déu, quina enveja Àngela!

    Del dret de decidir al dret a pegar-vos unes juergues padres…

    ni finançament ni autodeterminació però vinillo i marisc…

    tot el poble amb un sol crit, Roquer lehendakari!

  5. quin èxit de crònica! 😀

    Doncs a tots els que em reclameu assistència al Munidal, viam com ho arreglem. A més… sr Mr. Torture tenim una celebració pendent, no?

    I rogeret, tens tota la raó. Roquer lehendakari!

    I d’altra banda… mentre no ens arribin el finançament o l’autoderminació, decidim de manera autònoma que el vinillo és el millor acompanyament del marisc. Això ja no ens ho treu ningú!

    salut! i fins la propera, que esperem que sigui ben aviat!

  6. Carai, carai… quants fans que han sortit del Mundial!! Agustí hauràs de demanar comissió…

    I Sr. Rogeret… no tingui enveja que tan bon pugui sigui possible la Sra. Mecenes el porta a fer un d’aquests dinars que saps quan comencen però no quan (ni com!!) acaben…

    La Mecenes

  7. Doncs ja m’hi portarà algun dia!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s