la vida és dura… segur?

Últimament no parem de sentir una paraula… CRISI.

Un petit vici que tinc és anar a buscar paraules al diccionari, quan es repeteixen per activa i per passiva. Em sembla que una paraula perd el seu sentit quan un la repeteix més de 2 o 3 vegades per hora. I aquests dies si algú s’atreveix a mirar un telenotícies o llegir un diari… en queda servit de crisi.

Doncs la crisi, diu el diccionari català-valencià-balear en la seva segona excepció que és:

2. Mutació important en una malaltia, sia per anar per bé, sia per anar per mal.

Encaixa com anell al dit, per la reflexió que volia fer. Per mi aquesta societat té una malaltia, induïda per una sèrie de senyors amb “traje i corbata” que volen que tots funcionem a la bogeria de ritme que imposen.

Ara però, els està començant a fallar. La malaltia que porten anys provocant està entrant en crisi. Per ells està clar que la cosa va per mal, però per nosaltres? Va a mal?

Quan dic nosaltres, agafo el perfil de gent jove (amb l’amplitud amb que s’entén jove avui en dia tantes ocasions)amb els ingressos suficients per anar vivint vigilant el que un gasta, que tenen entre cella i cella fer alguna cosa per deixar el món una mica més arreglat que com l’han trobat, que no tenen res en propietat però que amb el lloguer van que s’estrellen, que s’han de treballar el que tenen però no els falta de res…

Per nosaltres la cosa va per mal? Les dificultats que tenim no deixen de ser les que teníem i el sistema en el que hem quedat encaixats s’està autoqüestionant. Tampoc serem il·lusos i pensarem que tot s’enfonsarà demà, i la revolució triomfarà després de tant de temps intentant incentivar-la a petita escala…

… la revolució social, no… però una revolució indivdual? És possible?

SEMPRE!

Aquest cap de setmana, entre mooooltes altres coses hi he estat reflexionant, i de fet… si no és començant per la revolució individual mai arribarem a aquest concepte que comença a ser utòpic. I com es fa la revolució individual? Complicat, la cosa comença en el fons més profund de cada un de nosaltres, en la nostra forma de viure, de resoldre la vida dignament, de no passar per aquest món  fent-hi surf… som joves, si, i per això hauríem de sentir nostra la necessitat de revolucionar aquest món començant per la nostra vida.

Comencem a fer-ho? A mi m’hi ajuda aquesta cançó…realista, però enèrgica. Com han de ser les coses.

Ales curtes

(Feliu Ventura)

Tan jove que la lluna no la veu
Amb ales massa curtes per a volar
Li van prometre un conte de dracs màgics
I viatja en autobusos plens de son

els seus estalvis són per a somniar
trobar un lloc millor i dir-li llar
i a penes troba feines per a mantindre’s
i per a llogar un pis a l’infinit

pots continuar dient que tot va bé
quan sols entre el cafè i l’ibuprofèn
enganyes el dolor i et sents desperta
cansada d’esperar i d’esperar

pren ben fort el punys i a caminar
nodreix les teues ales i a volar
fes-te tan visible que la lluna
dedique les estrelles al teu nom.

Travessa les fronteres del teu cos
i aprèn a volar

La revolució no només es fa a base de comunicats, manifestos, accions directes, indirectes… comença coneixent quines són les fronteres del nostre cos, per poder-les saltar i començar a volar. Sense deixar mai de ser realistes.

… o així ho veig jo…

I de regal, una altra foto que per mi transmet aquest sentiment de joventut que deia més amunt.

3 responses to “la vida és dura… segur?

  1. roger, el que orbita el satèl·lit

    angeleta! m’encanten els referents gràfics d’aquest post!!!
    Com q tampoc podré venir avui i l’àngela ha donat aquesta opció, participo via NTIC, ok?
    Estic molt d’acord en que si volem capgirar les coses, hem d’obligar-nos a canviar moltes coses que tenim incrustades en allò més personal. Ara bé, jo crec que aquest exercici també ha de ser col·lectiu. Per a mi la il·lusió, els valors, l’espiritualitat, l’alegria deixen de tenir sentit ens els imaginem de forma individual. Per això, aquesta també és una revolució social, comunitària i el repte està en trobar com ho fem per transmetre i compartir això.
    ànimes del món uniu-vos!!!

  2. A mi aquesta foto em fa venir al cap la paraula “desordre”, jijiji
    Bona reflexió, compartida en la conclusió: només la revolució individual (el canvi dels hàbits de cadascú), portarà la revolució col·lectiva (la suma del canvi d’hàbits individuals).
    Visca els comunistoides!!! 🙂

  3. La paraula revolució ja provoca dins meu una marea de pessigolles, emocions i somnis barrejats que, si poden, afloren en forma de somriure just en sentir aquest mot.
    Tant debò tothom fes aquesta mateixa revolució individual i ens poguéssim trobar tots i crear la revolució col·lectiva…
    De moment em conformo sabent que hi ha gent que també s’emociona amb aquests somnis-utopies-objectius.

    Ptons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s