sóc d’un país (de quin?) – part I

A vegades hi ha dies en que sense voler-ho, les circumstàncies et van portant a reflexionar sobre determinats temes. Doncs aquesta setmana va començar apuntant maneres el dilluns quan tot sopant amb bons amics, la conversa va derivar sense voler-ho cap als orígens dels que compartíem taula, dels diferents parlars (tot va començar motivat per les diferents maneres d’insultar de Catalunya, Mallorca o Formentera) i com és fàcil deduir… la cosa es va anar embolicant.

La conversa no va trigar en arribar a tocar el moll de l’os, els Països Catalans. Concepte al que sempre he tingut molt de respecte. Tan perquè m’inspira un munt de dubtes com perquè alguna cosa em diu que és d’on sóc, però aquesta “cosa” és més un sentiment que un raonament. Això fa que sempre vagi amb peus de plom a l’hora de tocar aquests temes. Per què? Senzill, em genera molts més dubtes que seguretats.

La conversa de dilluns anava transcorrent de pregunta a pregunta, fet que em va animar a continuar-la. Com ens sentíem nosaltres? La composició de la taula era prou curiosa, una formenterera, un xarnego i jo: mallorquina i xarnega a parts iguals. Els tres coincidíem en sentir-nos catalans, sense cap mena de dubte. Però també érem els primers en deixar clara la nostra procedència, que d’altra banda moltes vegades no cal aclarir perquè se sap prou bé a primer cop d’ull qui ve d’on.

La cosa va anar derivant cap a un altre terreny interessant. El govern. Quin govern ens agradaria que tinguessin aquests països? L’estat actual no serveix, hi ha més diferències que semblances i les mostres reiterades de no-comprensió cap a una manera de fer i de ser peculiars i diferenciades de les del centre de la península, demostren que podríem tenir-ne un de millor.

Aquí començava a apuntar-se un altre problema. Quin govern volíem? Hi havia un acord més o menys general que un model d’estat com l’actual tampoc serveix… no em serveix de res tenir un govern independent al de Madrid si li haig de dir el govern de Barcelona. Tenim la sort de tenir un territori on podem gaudir de la cales idíliques, d’un prat alpí on pasturen vaques brunes, o on currem en polígons industrials als extrarradis de pobles-ciutats que són extrarradis de ciutats de més d’un milló d’habitants… on és completament diferent ser de Porreres, que ser de Xàtiva, que ser de Cornellà.

Una diversitat cultural, de caràcters, de maneres de fer, d’històries particulars espectacular.

El respecte a la multitud de cultures que queden agermanades per una llengua i tradicions similars potser, però que són diferents i en cap moment hem de pretendre englobar en un mateix sac totes és un punt clau, per mi.

Us podria continuar marejant amb les meves reflexions (no dubteu que no trigaré en fer-ho, eh?) ara, aposto per deixar-ho aquí per avui amb un parell de conclusions que si que són coses que tinc bastant clares i amb una bonica cançó que també té que veure amb el tema.

D’entrada que a ningú oblidi que mentre pensem d’on som o d’on deixem de ser, continuem vivint en un món que està capgirat, on els drets més bàsics no queden coberts i on ja agradaria a molta gent reivindicar que els donin classes en la seva llengua però no poden, perquè ningú els en dóna de classes. L’objectiu és incloure la lluita d’uns drets en la dels altres, però mai hem de caure en l’error de relegar aquests últims, per mi inclús passen per sobre. (toma punt polèmic aquí….)

I una cançó (per sentir… click aquí! rodolíii) que una mica recull tot el que intento explicar amb paraules, però que no sé si estic aconseguint…

… el grup es diu TIU són de Mallorca. La cançó va al voltant de la bellesa i la gràcia de les dones imperfectes, que som totes les que habitem el planeta.

I el rerefons de tot plegat, és que és aquí on vull arribar. Per mi, aquesta expressió tantes vegades usada de “fer país” es limita a actuar amb normalitat. Defensant el que creus que són els teus drets, però obert al món, vivint al dia i de manera normal. Si no aconseguim això… com volem arribar a ser res independent?

M’explico?

AI NINA! – Tiu (Musicogastronomia)

Som de fang, som de fum,

som de figa de figuera, picada de pardal.


Ai nina! tu ets de purpurina

amb ungles de porcellana fina.

Ai nina! Ets de disseny.


Som com sa flor de s’ametler

quasi de paper.

Cada dia que passa

m’arru un poc més.


Jo ja sé que no

som sa dona més guapa del món,

però també sé

que a cada defecte que em trobes

t’agrad un poc més.


Cabells blancs, no m’hi fix.

Arrib tard, sempre plor quan tenc son.

Me fan por es fons marins

quan imagin que trepig

algues i pops! Ai quina por!


Jo ja sé que no

Som sa dona més valenta del món

i que me fan por

ses coses més doiudes d’aquest món.


Ai nina! me fas por

perquè ets de purpurina.

Ai nina! me fan por

ses teves ungles de porcellana fina.

Som de fang, som de fum

som figa de figuera picada de pardal.

2 responses to “sóc d’un país (de quin?) – part I

  1. Interessant reflexió pendent d’aprofundir; gran guitarra per gaudir.

  2. m’hagués agradat fer un comentari més extens; emperò, prefereixo deixar constància de les visites i esperant la seva continuació sols fer un breu comentari:

    la sensació de pertinença a un lloc és quelcom totalment visceral, i això comporta que un no pugui cercar-li, gaire, els raonament -tot i que possiblement si els tingui, fins a un cert grau-. I és això que el origina l’elevada quantitat de dubtes -ja se sap que les bones preguntes més que cercar respostes cal que generin de noves-. Quan això acaba derivant cap a la política podem tenir un problema; ja que aquesta últimament ja no sembla allò que deien els grecs (la gestió de la polis) sinó un negoci entre més criminals que ciutadans -en el sentit de polis grega-. Tens raó que canviar Madrid (o Brussel·les) per Barcelona és un viatge en el que sembla, a priori, que poc guanyaríem… m’agradaria pensar que no. Però sí que és cert que l’important no és la localitat on siti el govern si nó el seu bon funcionament (nosaltres, més que ningú, no podríem oblidar mai allò de “Mori el mal govern!”).
    I tanmateix, com bé dius, un es planteja aquestes coses quan té la panxa plena i sap on dormirà aqueixa nit…

    espero la segona part del teu escrit; però més encara, poder xerrar d’axiò cara a cara amb unes birretes al mig.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s