això ja ho tindríem

Qui és el llest que va dir allò de… “el saber no ocupa espai?”, aviam que me’l presentin i que m’expliqui el fenòmen que succeeix a la meva habitació. Aquest renec inicial, és una manera com una altra de presentar-vos el volum de paperassa que ha quedat després de multiples seleccions i cribes de 6 anys a la universitat. Ara, pel moment, ja ho tindríem. A reveure.

En aquests dos prestatges a rebentar de papers hi ha una llicenciatura de física i 5 anys de política universitària. Encara ocupa poc vist així, no? Els ordinadors hi han ajudat, molta matèria és en discs durs. I alguna cosa queda pel meu cap. Tot i que la sensació és ben extranya. Ja que és ben bé de conèixer res.

Quan vaig acabar primer pensava, ostres… quanta física que saps comparat amb l’any passat, no? Que bé. Acabes 4t i dius… ja és ben bé que no sé res. És ben curiós que si demanes a molta gent quan acaba uns estudis, què en sap d’aquella matèria et reconeix que no en sap gens… un gest ben savi, no? Si! 🙂

Però a banda de molts conceptes i mètodes que ben explicats serveixen per fer-se el xulo davant dels amiguets que no es paren a pensar 2 minuts (pq si ho fessin, trobarien la resposta ells solets!), us podria començar a marejar amb tot el que m’ha aportat la meva activitat extra-acadèmica aquests anys i demés, però se’m tallen les paraules.

Aquí surten vivències… que totes elles m’han fet créixer, evolucionar i definir-me com a personeta.

M’he enamorat, m’he desenamorat, se m’ha mort un avi, me n’he anat a viure fora de casa, he xocat amb la complexitat del neocapitalisme més “divertit”, he conegut un munt de gent molt interessant, he conegut un munt (ara vai de xula i tal) de nois fresquíssims (amb el permís d’un d’ells), he escoltat a gent molt sàvia, he escoltat a gent molt intel·lectual, he escoltat a gent profundament tonta (amb accent a la “n”), he passat al carrer un munt d’hores fent-hi activitat i festa, he negociat amb senyors de la Generalitat, he treballat amb companys a l’assemblea de la facultat, m’he desesperat sola en un local a Sants, m’han fet alguna que altra sorpresa, he conegut a molt bona gent amb qui m’agradaria conservar bona i llarga amistat!

Una feinada, vaja! I això només fa que començar.

Què faré ara? Doncs tinc un problema perquè em passen un parell (un parell illenc, d’aquests que volen dir 3 o 4 o 5 si m’apures) d’idees pel cap, cap d’elles lucrativa. O sigui que haurem de buscar alguna manera de guanyar diners, i tenir temps. Sóc il·lusa, eh?

A primera línia de foc tenim activitat a Les Corts, socarrant una mica el barri i els pobles que bonament ens conviden i activitat per L’Eixmple! Barri, consciència crítica i constructiva i país… viam què en surt. Aquesta última molt recent, però molt a primera línia de foc també! 🙂

I què hi tenim a la cuina coent a foc lent? (perquè serà que sempre tinc coses cuinant-se a foc lent, jo?)

– Història del Segle XX.

Un mallorquí capità del regiment d’enginyers del bàndol republicà,

una mallorquina del bàndol nacional i criada a Palma, filla de militar,

un andalús nascut a Barcelona, petit de 7 germans, mecànic de vocació i tocinaire de professió,

una barcelonina del Raval, filla de forners i tocinaires, de professió i vocació: botigaire , si, s’aquestes de Barcelona detotalavida.

– Ciència a Catalunya per Internet… ciencia.cat…

Les idees hi són, falta posar fil a l’agulla. Fer el famós cop de cap.

I encara un munt de projectes més petits que se’m van acudint. I que ja anireu descobrint al seu temps.

Per acabar… una frase que vaig llegir un dia de Galeano:

“Son cosas chiquitas. No acaban con la pobreza, no nos sacan del subdesarrollo, no socializan los medios de producción y de cambio, no expropian las cuevas de Alí Babá. Pero quizá desencadenen la alegría de hacer, y la traduzcan en actos. Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla, aunque sea un poquito, es la única manera de probar que la realidad es transformable.”

I després d’això… va, a dormir que és tard i demà matinem. Bona nit.

Un conte molt bonic de bona nit.

2 responses to “això ja ho tindríem

  1. Corroboro la teva afirmació que el saber sí que ocupa espai. Jo tinc mig saber a casa meva i l’altre mig a casa ma mare 🙂

    I de fet, és el saber escrit, perquè el saber mental va quedar pràcticament esborrat quan vaig acabar la carrera, o això em sembla. Tinc la sensació de saber menys que quan vaig començar. Em faria pànic treballar de química ara mateix…

    Pel què fa als projectes, només et puc dir que si no tinguessis un munt de coses coent-se a foc lent ja no series l’Àngela.

    Ptons!!

  2. Com ben bé saps, tu que ets una persona de Ciències -fet que no és en disputa amb també ésser de lletres (uncomentari al respecte: http://semirea.blogspot.com/2009/07/de-les-ciencies-i-lletres-avui-toarem.html )-, el coneixement científic s’ha establert, i encara, i durant molt de temps, així és i serà, mitjançant l’avenç de teories anteriors. El gran reflex de tot això és la nostra adquissició dels coneixemts científics: ens expliquen una història i temps després ens diuen que allò noe ra cert del tot -per no reconèixer que ens han mentit-, i així successivament… On vull anar a parar? (Al bar sempre hi falta gent!) 2 llocs, supose. Primer, que sempre hi haurà molt encara per aprendre (iuhu!), per tant si oblidem quelcom ja ho tornarem a trobar; Segon, on ha anat restant tot allò que anàvem adquirint? Doncs en el nostre sistema cognitiu. I sí, aquí també ocupa espai. O és que algú es pensava que les idees en el nostre encèfal no ocupen espai? No entraré a discutir, si més no, via telemàtica i sense birretes a la taula, amb una física si “la nada es algo es sí misma” o no… Bé; tota aquesta parrafada, plena de palla inconsistent, tant típica del Natxo, serveix per dir que estic d’acord amb vós i amb la resta de la humanitat que abans ho ha “patit” que el saber sí que ocupa espai. La majoria de gent que conec conserva apunts dels estudis realitzats (un altre tema seria la necessitat “real” de fer-ho). I, també és totalment cert, que la gent ha obldiat la major part de coneixements adquirits -tot i que després hom troba que hi ha brases internes desconegudes. Si més no, sempre ens deixarà el viatge que hem fet per arribar a la nostra Ítaca que com bé deia el poeta (e.g.: ´http://semirea.blogspot.com/2007/07/taca.html ) la vivència del propi viatge, que, de fet, era l’important.

    Respecte l’esdevenidor, el més important és, no sols que hi sigui, sinó que siguem capaços de somniar amb com pintar-ho, decorar-ho, escriure-ho, musicalitzar-ho… (cada persona que triï la musa de la novena que més li agradi). Però, sense oblidar, com us haurà ensenyat la vida de militància: que els diners no donen la felicitat, però ajuden a comprar-la…

    P.S.: espero que podrem fer les birretes ja dites durant l’agost i el, segur que meravellós, esdevenidor… (i en el que espero poder plantejar-vos una idea que fa temps que em ronda pel cap, i no sé quines intencions té…)

    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s