homenatge a la coherència

Fa un temps vaig rebre una invitació… anem al concert d’homenatge al Xirinacs? M’ho vaig pensar relativament poc i vaig dir que sí. Del Xirinacs n’havia sentit a parlar un munt, però mai m’hi havia posat seriosament a conèixer què va fer exactament, ni qui va ser, ni què deia… era aquell antic senador, que havia estat tan de temps davant la presó demanant amnistia pels presos polítics. Aquella classe de gent que tens qualificats com a importants, però amb els que tens un deute pendent. El fet de conèixe’ls millor i aprendre d’ells. Era l’ocasió perfecte.

Així que el dia 13, 2 quarts d’hora abans de les 21:00 ja érem voltant les immediacions del Palau de la Música. De seguida, comencem a veure algunes cares conegudes, moltes de desconegudes. La massa de gent és important així que convindria afanyar-se si volem arribar al lloc abans que comenci tot. Veiem que hem pres una decisió encertada quan comprovem que tenim les entrades al que popularment es coneix com a “galliner”, oficialment: segon pis. Ens ubiquem, comencem a llegir tota la paperassa de que disposem a les nostres localitats i sembla que la cosa comença.

Ho notem perquè sentim soroll i perquè tothom s’aixeca. Normalment el procés és l’invers, quan comença un espectacle hom pren seient i es posa còmode. El galliner cau en un efecte cadena en que per veure l’acció, que no s’està desenvolupant a l’escenari,  s’aixeca. Ben aviat veiem que això no és de “recibo” que diuen, i ens afanyem a fer seure a les primeres files del segon pis. No serà l’única liada gallinera de la nit.

L’acte ha començat reproduint el moment amb que he il·lustrat el post, una persecusió del grisos dels que només divisem les puntes de les porres. Ja patim, si tot va igual escoltarem alguna cosa però no veurem res. Sort que aviat es posa en marxa la pantalla gegant i podem seguir còmodament les diferents intervencions i actuacions.

Intervencions que em van dibuixant una figura interessant de conèixer.

Un home religiós, que té per eix conductor de la seva trajectòria la coherència i l’acció pacífica (i no per això poc contundent), que es presenta amb una candidatura independent per ser senador i exerceix el seu paper defensant els drets del poble que l’ha votat, de manera exemplar.

A banda d’això, un munt d’anècdotes es van succeint:

… ens el comparen llargament i detallada amb Jesús…

… ens expliquen que quan era professor durant èpoques franquistes, els deia als seus alumnes que aquella classe era una república i que havien de procedir a escollir-ne el president (que seria el delegat de classe)…

… el galliner es guanya el qualificatiu a pols, amb unes quantes veus desconentes que expressen sense embuts i “a grito pelao” qualsevol defecte que troben a l’acte…

Mentre vaig pensant que n’haig de conèixer més sobre aquest home i vaig donant voltes als meus pensaments sobre nacions i pobles, em van obsequiant amb actuacions musicals de primera qualitat. M’agradaria destacar especialment el guitarrista que acompanya a Feliu Ventura, Obrint Pas sonant en acústic, la força i netedat musical d’Aramateix i la grandesa de la Dharma (amb un saxo tenor que s’ha guanyat a pols el sobrenom de “Jagger català”). La resta també molt bones, a l’alçada de l’homenatge.

Entre música i parlaments anem avançant i ens apropem a les dues hores d’acte. S’apropa el final.

La Dharma ho està donant tot a l’escenari. En un moment de pausa, és el mateix Xirinacs en diferents gravacions el que ens explica de primera mà algunes de les seves idees i accions. De totes elles em quedo sens dubte amb la via d’actuació directa, contundent i pacífica per sobre de tot; i amb una frase:

“Lluitarem contra els forts quan siguem els febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem els forts”

Si senyor, la independència dels pobles és un dret pel que hem de lluitar, però mai mai mai hem d’oblidar el dret dels individus d’aquests pobles a viure dignament, a assolir tots per igual els seus drets en igualtat de condicions. Una lluita no té cap mena de sentit sense l’altra.

Finalment, la Muixeranga i el Cant dels Segadors amb tot el Palau en peu i molts punys amunt.

El millor homenatge que podem fer a en Lluís Maria Xiriancs és que cap d’aquests punys que s’aixecaven ho fes per inèrcia, que tothom que n’aixequés un fos conscient i conseqüent de l’acció. I no puc despedir-me amb una altra frase que no sigui… senyores, senyors… A TREBALLAR! (i no d’aquell que fem per cobrar, eh? :p )

I amb una cançoneta de bona nit, del cantautor de Solsona …