jo participo, tu participes… ells no ho acaben d’entendre (part II)

Parlàvem de participació. De la contradicció interna que se’m regira cada vegada que sento aquesta paraula. Una paraula, fa uns dies ho comentava, totalment pervertida i que ha quedat totalment buida de contingut. Una llàstima.

Si un viu a Barcelona, no trigarà en trobar-se algun tipus d’anunci de la nostra estimada Casa Consistorial convidant a la participació. Com molta publicitat ens ataca per terra, mar i aire… i ens demana que participem. Ens ven un ajuntament que ens escolta, que està pels ciutadans. Però últimament tinc la sensació que com tota campanya publicitària ven fum. Un fum que no només no és tangible i serveix de poc, sinó que és molt dens, fa una mica de pudor i molesta bastant.

Dexiem-nos estar de metàfores i baixem a la realitat. Conec un munt de gent que participa activament en aquesta ciutat. I com? Fent cultura, fent sindicalisme, fent política, educant fora dels espais escolars… Tots, absolutament tots, en algun moment hem necessitat i volgut usar l’espai públic com a escenari o eina pel nostre reball. Pregunteu i segur que tothom us en pot explicar alguna aventura. Denegació del permís per fer l’activitat a dies vista, concessió del permís en condicions impossibles per qualsevol entitat que no sigui adinerada (és a dir… quasi cap), problemes… molts problemes.

Totes les que conec jo tenen en comú un adjectiu que a vegades fa més mal que bé… “Jove”. Tants anys fa que sento que “s’ha de respectar als veïns i veïnes i és per aquest motiu que… blablabla” que gairebé havia oblidat que nosaltres també vivim a Barcelona, també tenim cases en carrers, que estan en barris de la ciutat. També hi tenim alguna cosa a dir, perquè a vegades sembla que la figura del veí sigui un ens intangible, inqüestionable i inabastable. Si ens algú ens escolta més de 3 minuts, veurà que no tenim cap intenció de destorbar-los, comprovarà que la gent s’entén i com les molèsties no són tantes.

Els entrebancs, segurament vénen donats perquè han desplaçat la participació als despatxos i a la burrocràcia. Sembla que contem qui participa més en funció del gruix del projecte que presenti a la subvenció anual, que de l’activitat i del dinamisme que aporti al seu barri o sector de població al que adreci la seva activitat. La cursa d’obstacles que s’ha de fer per demanar la via pública per celebrar-hi algun acte  (parlo pel que conec, els actes de foc) és una odissea digna de fer pensar que estàs cometent una heroïcitat quan aconsegueixes iniciar l’acte. Quan no fas res més que el que la teva gent ve fent de fa segles. I per tant, hauria de ser quelcom assumit i natural.

Senyores i senyors de l’administració, vaig a explicar-los un secret. No cal potenciar la participació juvenil. El jovent no està desencantat, no està aturat, no està adormit… intenta sobreviure en aquesta ciutat. I en aquest sentit… qui diu ciutat, diu país. La gent vol participar en la construcció d’una ciutat, d’un país, d’una cultura, d’una llengua… en té ganes. Només cal que entenguin que part de la participació implicarà que alguns turistes hagin de canviar el seu recorregut, que algú aixequi una veu en contra de les seves gestions, que alguns negocis no ens veuran amb tants bons ulls perquè davant l’oficina una nit hi passarà un correfoc, o un dia no podran arribar-hi creuant la plaça pel mig perquè algú hi estarà fent una paellada o una calçotada.

I ja ens entenem, no estic fent una alavança al campi qui pugui. Estic dient que si es surt al carrer enlloc de quedar-se davant l’ordinador revisant les entrades del Registre General potser descobriran un país molt més ric del que creien tenir.